dimecres, 21 de maig del 2008

Divisa

DIVISA

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l’oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui!

Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l’enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l’escandall encalci les estrelles!

Sal oberta i, en reble, cel obert!
Deixar senyal de sal on l’ona manqui
que m’assaoni llengua, nas i orelles!

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m’embranqui, en temps d’hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!




COMENTARI.

Aquest és un poema de Maria Mercè Marçal que dóna nom, tot i no dir-se igual, al recull de poemes que encapçala publicat el 1982. Es titula Divisa, com els poemes que també encapçalaven les seves obres anteriors, però aquest de divisa només en té el nom. Hauria de ser una frase breu i representativa, però es tracta d'un sonet decasíl·lab. La rima és consonant i segueix l'estructura ABBA CDDC DAC ABB.
L'element més repetitiu del poema és la sal, que es troba al mar, escenari suggerit constantment, i que alhora espavila i dóna vida a l'autora.
Al primer quartet i al primer vers, "sal oberta a la nafra: que no es tanqui!", trobem contradiccions. Primer un ordre alterat de les paraules, ja que el correcte seria "sal a la nafra oberta". I segon, posar sal a una ferida realment ajuda a que no es tanqui, però no és lògic que hom no vulgui curar-se. No es deixarà vèncer per cap àncora (un altre referent al mar) que, a més, hagi estat ja vençuda (per tant serà més forta que un element tan sòlid, compacte i resistent com una àncora de ferro), ni s'entrebancarà i enfonsarà per cap record dolorós.
"Heura al velam" a la segona estrofa, per tant fa referència a un vaixell (i al mar altra vegada).
Apareix de nou la sal, atribuïnt-li una qualitat d'ésser animat, "viva", i se l'aplica a les parpelles per veure-hi millor. Una altra contradicció, ja que li faria malbé la vista. El que vol albirar és l'enllà, el que ve després, el futur; que el veu com un desert (un espai trist, monòton i totalment oposat al mar) obert en un deliri verd, que recorda a l'heura apareguda anteriorment però que no té res a veure amb el blau del mar ni el groc del desert. Que l'escandall, un instrument, arribi fins a les estrelles.
A la tercera estrofa torna la sal oberta i, en reble (és a dir, per omplir i allargar el vers, sense albergar sentit i utilitat), també el cel està obert. Es repeteix altra vegada la sal, explicant que perdura encara quan l'onada ha desaparegut, i que posa en condicions la llengua, el nas i les orelles, que sumats als ulls i a les ferides de la pell concluïm que revitalitza tots els sentits.
L'última estrofa comença de manera idèntica al primer vers de la primera. Després, i per acabar, demana que la sal la condueixi en moments dolents i tèrbols cap al gorg lunar, un lloc misteriós, on tot canvia.



Que llaaaaaaarg~
--GeM--

3 comentaris:

Severus ha dit...

No te'n queixes, que no és per a tant!

Jesús M. Tibau ha dit...

És difícil oblidar les ferides, però crec que é smillor no tirar-hi sal i deixar que es tanquin

Marc ha dit...

Ei, molt bé el comentari! Hauria de ser més llarg i explicar més coses! És molt descriptiu, que ja està bé, però podria ser una mica més interpretatiu. En tot cas, molt interessant de llegir, moltes gràcies!

:)